Activació i Ansietat
El nivell d’activació general dels esportistes es considera estretament relacionat amb el seu rendiment esportiu, constituint una de les variables psicològiques que més s’han estudiat en les especialitats individuals (control de l’ansietat), però amb escasses aportacions dels especialistes en aquest camp respecte als esports d’equip.
L’activació general de l’organisme acostuma a considerar-se com un continu que s’estén des del somni més profund fins a un estat de màxima excitació. A partir d’aquí i des d’una perspectiva quantitativa, cada esportista podria fer servir una escala subjectiva entre 0 i 10 punts per delimitar els diversos nivells d’activació que pugui arribar a experimentar. L’activació pot manifestar-se de diferents maneres, tant a nivell fisiològic com cognitiu o motor, essent convenient, en cada cas, que es detectin les respostes concretes que permetin determinar la seva presència o absència, així com el seu nivell.
Per tant, encara que en el context de l’esport ansietat i activació han estat sovint considerades com a paraules sinònimes, es tracta de dos conceptes diferents que cal distingir. L’ansietat comporta activació, però l’activació pot acompanyar també d’altres variables com ara la motivació pel repte o l’hostilitat. De fet, seguint el suggeriment de Martens (1987), l’ansietat, com l’ofuscament, conseqüències negatives de l’estrès, solen propiciar un augment d’activació «negativa», mentre que la motivació pel repte de la competició i per l’èxit i les seves conseqüències, i les sensacions positives que acompanyen la realització de l’activitat esportiva, tendeixen a afavorir una major activació «positiva». En general, l’activació «negativa», generada fonamentalment per la por al fracàs, a les seves conseqüències o a l’avaluació dels altres, per la incertesa respecte del que passarà o el dubte en relació al propi rendiment, per la insatisfacció i la frustració respecte al que està passant, permet augmentar, quantitativament, el nivell d’activació general amb més facilitat, de vegades, que l’activació «positiva», sobretot quan l’esportista s’enfronta amb tasques que tenen menys interès per a ell (com ara davant competicions considerades «fàcils», en períodes d’entrenament allunyats de la competició, …), però que també condueix, molt abans que l’activació «positiva», a nivells d’activació quantitativament més perjudicials.
En general, el nivell d’activació sembla influir sobre el rendiment a través de dues grans vies: per una banda, actuant sobre el grau de tensió muscular, la mobilització d’energia física, la coordinació motriu o altres variables fisiològiques que poden afectar l’ execució dels moviments necessaris per rendir; i, per altra, incidint sobre l’atenció, el processament de la informació i la presa de decisions.
També s’han de trobar les estratègies de més eficàcia per propiciar i mantenir el nivell d’activació òptim en cada moment concret que sigui rellevant, tenint en consideració:
a) primerament, els recursos o estratègies dels que ja disposa cada esportista individualment i l’equip com a conjunt, per regular el nivell d’activació de bon començament.
b) en segon terme, les situacions de més gran risc que, per defecte o per excés, puguin alterar el nivell òptim ja aconseguit.
c) en tercer lloc, els recursos de l’esportista i de l’equip per reduir aquest risc i/o controlar la situació quan l’activació òptima s’altera.
d) finalment, la necessitat de desenvolupar noves estratègies per al control de l’activació quan els recursos existents no actuïn de manera prou eficaç.
Totes aquestes qüestions condueixen a la realització d’una anàlisi conductual adient, en cada cas, en què, en definitiva, s’han d’observar els següents apartats:
1. Les situacions més rellevants en què els esportistes, individualment i a nivell d’equip, han de rendir, preparar-se per rendir o descansar (estímuls antecedents).
2. La forma en què es manifesta l’activació dels esportistes, el nivell quantitatiu de l’activació i el caràcter «positiu» o «negatiu» d’aquesta (resposta d’activació).
3. La relació funcional existent entre diferents nivells d’activació dels esportistes i el seu rendiment en:
a) l’execució de tasques esportives
b) la realització i seguiment de mesures adequades per preparar-se
c) la consecució del descans físic i mental adients (conseqüències)
Definitivament, la intervenció resulta fonamental en el context de l’esport de competició, sobretot en l’especialitat d’equip en què l’entrenador i altres persones influeixen en l’esportista notablement i constantment, controlant el seu entrenament, decidint el seu rol en l’equip, molt sovint instruint-los sobre què han de fer, decidint la seva alineació o substitució en els partits, aconsellant als directius en relació a la seva contractació, i més.
Virgili Garcia
La Psicología se nota
Es curioso cómo se aprecia en determinadas ocasiones la influencia de la formación en psicología, ya sea en edades más tempranas, la adolescencia o la adultez. Se nota por la reacciones, la adaptación, la seguridad, la empatía, la paciencia o la capacidad de resolución de problemas entre otras habilidades.
Cuando los más jóvenes reciben formación, adquieren habilidades y se familiarizan con determinados conceptos, se nota cómo comunican más y mejor, comprenden más y mejor y por ello, desarrollan y evolucionan mejor. Evitamos vergüenzas innecesarias, tormentas emocionales y perdidas de control, adolescencias peligrosas.
Es una pena que se recurra a la psicología cuando se encuentra un problema, o incluso cuando el problema lleva tiempo enquistado y ha provocado problemas en diferentes ámbitos, ya sea social (amigos), educativo (colegio o universidad), familiar, etc. Se debería recurrir a ella como formación, como crecimiento personal y familiar.
Como entrenadora me doy cuenta de aquellas personas que saben y aprenden a gestionar sus emociones y las diferentes situaciones, percibo dicha habilidad en jóvenes y adultos a la hora de tener paciencia con el aprendizaje, o de ser constantes con sus propósitos, de mantener la calma ante la adversidad o la atención al detalle. Sienten curiosidad por los cambios, se muestran ambiciosos con sus mejoras y la de su alrededor, por aprender y mejorar todo lo que les rodea, mostrando empatía, seguridad y educación. Muestran una autodisciplina personal, cada uno con su carácter, buscando su excelencia, con más o menos ambición, pero con orden y equilibrio.
Creo que debe ser fundamental la formación en psicología tanto en el colegio como en la universidad, como ayuda para el desarrollo, apoyo y mejora en la gestión de la sociedad actual que nos rodea.
El deporte es un perfecto escenario para conocer realmente a una persona, llegando a descubrir con el tiempo determinados detalles que pueden incluso impulsar, ralentizar o hasta bloquear un desarrollo. Por ello, aprovechar la actividad física y la psicología del deporte para aprender a conocerse, conocer a los demás, aprender habilidades y superar dificultades lo considero importante y un escenario perfecto para el aprendizaje tanto en habilidades psicológicas como en inteligencia emocional.
Dependiendo de cada uno, la ayuda y el contacto con la psicología puede ser diferente. Algunos requieren un contacto cada dos semanas durante un tiempo para consolidar un mínimo de formación que le ayude a ser más consciente de lo que vive y cómo lo experimenta. Y tras esa base, las sesiones se suelen espaciar para un seguimiento, o sesiones puntuales para casos especiales, ya sean problemáticas, competiciones importantes, situaciones problema donde sientan desequilibrio o descontrol. Al saber reconocerlo pero no gestionarlo, acuden con total normalidad y madurez ante la dificultad.
En otros casos prefieren un trabajo a distancia y más espaciado en el tiempo donde poder contar, analizar, reflexionar y sacar conclusiones, buscar explicaciones, llegar a comprender los por qué de determinadas situaciones o sentimientos. Hoy en día con la tecnología resulta fácil conectar y acceder cara a cara a sentimientos y emociones, pudiendo contar con esa conexión especial que se necesita para desarrollar un trabajo basado en confianza y respeto.
La formación y el acompañamiento psicológico es una ayuda para la vida, para contar con una persona que podrá dar explicación a algunas problemáticas que se desconocen. Para los más jóvenes es importante hacerles saber que pueden recurrir cada vez que sientan descontrol, vergüenza o no sepan cómo reaccionar ante algo. Para ellos sería importante poder contar con esa persona además de sus padres, donde encontrarse, expresar y recibir formación y comprensión. Y para los más adultos lo mismo, ese espacio personal donde compartir, reflexionar, aprender y poner en práctica cosas nuevas para mejorar uno mismo y su alrededor.
Mindfulness
La definició del Mindfulness, també anomenat consciència plena o atenció plena, és «la consciència que apareix en posar atenció de forma deliberada en el moment present, sense jutjar, observant com es desplega l’experiència del que estem vivint, moment a moment». Mindfulness ens ajuda a desenvolupar l’habilitat d’acceptar les coses tal com són. I com a conseqüència, viure amb menys patiment, gaudint del que és, més enllà de les nostres expectatives i judicis. Una eina molt útil per aplicar en la pràctica esportiva.
El Mindfulness es practica, a través de diferents activitats com la meditació, el ioga, la relaxació conscient i diferents jocs que ajuden a adonar-se de com actuem i reaccionem davant la vida.
Parar per observar-nos i escoltar-nos. Mirar cap endins, sense jutjar-nos. Recorre el nostre cos a través de la respiració. Jugar per fer conscient el nostre inconscient. Tot sense expectatives, amb un somriure i de la mà d’experts.
recursos propios
L’esport i els valors morals
Cada esport a la seva manera, per la seva idiosincràsia particular, ens permet desenvolupar-nos humanament i moralment, convertir-nos en millors ciutadans i persones. Els valors que es desprenen de l’esport poden ser transferibles als altres àmbits de la vida personal. Hem de prendre consciència del contingut formatiu de l’esport. Creiem que l’esport pot ajudar-nos en el desvetllament de moltes de les capacitats i habilitats que ens fan humans. L’esport pot ser una pràctica edificant que ens imprimeixi sacrifici o disciplina i que ens ensenyi la possibilitat del fracàs, la lluita per l’èxit i la consciència dels nostres límits.
L’esport pot ser un bon instrument per assimilar les victòries i encaixar dignament les derrotes, per saber-nos forts i alhora vulnerables. A través d’ell, podem adquirir la tolerància a la frustració, és a dir, la capacitat per acceptar els propis límits i aprendre que el fracàs també ens pot ajudar a millorar i progressar. També pot convertir-nos en éssers comprensius i benvolents, en fer-nos capaços d’apreciar i viure la fraternització en situacions joioses i amigables. L’esport pot ser un àmbit de trobada interpersonal i de progrés que ens ajudi a esdevenir éssers humans més complets.
Les habilitats socials i les capacitats relacionals transmeses per l’esport poden contribuir a un ordre social més humà. El bon esportista encarna perfectament l’autosuperació gràcies a la voluntat de guanyar mitjançant la dedicació tenaç i valenta. L’esport ens pot servir per afirmar-nos i provar-nos a través de l’obstacle o l’adversari, ens ensenya a esforçar-nos per intentar millorar. Només lluitant per tal de transcendir les dificultats podrem
avaluar les nostres capacitats i adquirir un coneixement més profund de nosaltres mateixos. És l’esforç per superar-nos el que fa que la nostra vida sigui autènticament humana: podem afirmar que l’home no és només el que és sinó el que pot arribar a ser.
Mitjançant l’esport podem contribuir a formar individus competents i competitius. L’esport pot ser un bon camp per a la nostra socialització i educació, una manera d’aprendre a col·laborar i coordinar-nos amb els altres per atènyer objectius comuns. També serveix per desenvolupar el capital social i, per tant, pot actuar com una estratègia d’integració que freni el risc d’exclusió social que pateixen moltes persones de la nostra societat, joves
i no tan joves, i com una eina de resocialització i de reinserció social.
Ja sabem que l’esport és només un aspecte de la vida i que aquesta pot oferir-nos realitats més importants o interessants. És evident que l’esport és un element social més, que existeixen àmbits més transcendents i problemes socials, polítics o econòmics més rellevants. L’esport no pot abandonar la seva condició lúdica; el seu valor humanístic més profund radica en el seu paper secundari. Però també penso que l’esport pot ajudar a donar més valor a la nostra vida, fer-nos veure de manera diferent la nostra existència i nodrir el nostre temps personal. L’esportista és un aprenent de la vida: a través de la seva activitat adquireix grans lliçons existencials.
La defensa d’una concepció humanista de l’esport pot contribuir al creixement personal i a la formació global de l’individu. Estic convençut que la mentalitat esportiva es troba en perfecta sintonia amb els valors humanistes. Al nostre entendre, l’esport només conservarà el seu veritable sentit si es troba al servei d’una convivència responsable, constructiva i solidària, duna ciutadania cohesionada i intercultural.
Hem d’esforçar-nos per impedir que l’esport es converteixi en una diversió totalment deslligada de l’ètica; només així podrà col·laborar a construir una societat més cívica, justa i emancipada. Tal com va deixar escrit Albert Camus: “Tot el que sé amb més certesa sobre la moral i les obligacions dels homes ho dec al futbol”. Ningú no pot posar en dubte el compromís existencial d’aquest intel·lectual, la seva implicació ètica i humana. Potser algú pensarà que aquestes paraules són exagerades. Tot el contrari: considero que és una frase clarivident que mostra una idea del tot imprescindible per copsar l’esperit esportiu. Camus reconeixia que el futbol va representar per ell un àmbit de gran riquesa vital, un autèntic aprenentatge existencial. Aquest esport va inspirar-li una saviesa sobre el capteniment antropològic i moral, una altra manera d’esdevenir més pròpiament humà.
En aquest cas concret, l’escriptor i assagista francès ens parla del futbol, però també hauria pogut fer referència a molts altres esports. El futbol era l’esport que millor coneixia perquè el va practicar en els seus anys de joventut a Algèria. En un camp de futbol va poder descobrir la substància moral de l’esport vivint un noble esperit de lluita, amistat, honestedat, esforç, felicitat i respecte. L’esport ens pot ensenyar coses importants i convertir-se en una veritable escola de vida.
L’esport amaga un profund valor educatiu, que fem esport per divertir-nos però també per ser millors i per aprendre una bona manera de relacionar-nos amb nosaltres i les altres persones. Sóc del parer que l’ethos esportiu és molt important per avançar en el nostre recorregut vital. L’esport enforteix l’esperit i ens prepara per ser més humils, respectuosos i humans.
L’esport ens permet ser més disciplinats, ardits, tenaços, forts i vigorosos, i estar completament disposats a plantar cara a les adversitats. Serà d’aquesta manera que podrem enfrontar-nos millor als problemes que la vida ens planteja.
L’esport és una dimensió irrenunciable en la vida humana, que en tota societat ha de seguir bategant l’homo deportivus. L’esport ens encoratja a ser generosos en la desfeta i condescendents en el triomf, pot ensenyar-nos que la victòria és efímera i que la derrota no s’ha de traduir en derrotisme, que perdre sempre ha d’exigir una resposta: aixecar-se novament i seguir lluitant.
Vull reivindicar l’esport com una pràctica socialment valuosa i enriquidora, com un àmbit de realització humana i personal, com una realitat educativament imprescindible. Si l’humanisme ens ensenya a estimar l’home i a defensar la seva dignitat, l’esport ens pot acompanyar en aquest camí d’aprenentatge que és la vida humana.
Guillem Turró (Castelló d’Empúries, 1972) és llicenciat en Història i Filosofia i doctor en Pedagogia. Exerceix de professor de filosofia a l’Escola de Batxillerats del CIC. És autor de diverses publicacions: ‘El laberint i la màscara’ (2000), ‘Les Màscares de l’autenticitat’ (2007), ‘El valor de superarse’ (2013) i conjuntament amb Conrad Vilanou, ‘Més enllà de l’espectacle Mediàtic’ (2013). Va rebre (ex aequo) el Premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic (2011).